ARTICLES
A càrrec de Jon Gurutz Olaskoaga, soci del Club Wagner i soci d’Amics del Liceu de Barcelona
La meva arribada a Wagner va ser molt tardana. Provinc d’una família amant de la música i, en el cas de l’òpera, profundament vinculada a la tradició italiana. Així, la meva primera experiència operística, sent molt jove, cap als anys setanta, va ser un Nabucco al qual em van portar els meus pares i que em va deixar profundament impressionat.
Durant molts anys vaig mantenir-me fidel a l’òpera italiana, especialment a Bellini i Donizetti, sense mostrar cap interès per Wagner, més enllà d’escoltar alguna obertura en concerts. Recordo que, per aquells anys, em vaig aventurar a escoltar una transmissió radiofònica des del Liceu de Parsifal, que em va semblar soporífera. I així vaig continuar durant molt de temps. El fet que l’ABAO de Bilbao no programés Wagner tampoc ajudava a despertar la meva curiositat.
A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
16
“WAGNER I SCHELLING: AMOR… ETERN?”
En el llibret de Tristany i Isolda, acte II, i seguint la traducció al castellà de l’amic Lombana, apareix vuit vegades el concepte d’eternitat amb relació a l’amor (nou si identifiquem «en l’espai infinit» com una altra al·lusió a l’eternitat, aquesta ja realment preparsifaliana): «eternament etern», «etern, eternament un», «amor etern amb mi», «eternament» (tres cops) i «eternament units». És lícit preguntar-se si es tracta d’un simple recurs retòric on l’eternitat, impròpiament, passaria a ser un període que no pot anar més enllà de la mort, i, per tant, de duració limitada, o bé si realment Wagner va dibuixar un amor dels protagonistes que havia de ser necessàriament etern.
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner
És ben conegut que la dècada dels quaranta va ser decisiva per a la creació dramàtica de Richard Wagner. Els primers èxits amb Rienzi, l’estabilitat com a Kapellmeister a Dresden i el desenvolupament del drama musical que va dur a terme amb L’holandès errant són alguns dels motius que ho corroboren.
Així mateix, també en un sentit purament material, la dècada dels quaranta és molt rellevant pel que fa a l’estudi de les fonts antigues del passat germànic. En aquests anys podem constatar l’estudi de les obres de mitologia germànica dels germans Grimm, les lectures de noves edicions de poesia i literatura germànica antiga i, naturalment, el descobriment i la fascinació per Lohengrin gràcies al treball de Joseph Görres, Lohengrin, ein altdeutsches Gedicht (1813). D’això en tenim constància gràcies a la llista de llibres de la “Dresdener Bibliothek”, la qual recull el catàleg de la col·lecció del mateix Wagner en aquests anys centrals d’estudi i formació. La llista, publicada per Westerhagen i consultable digitalment, és valuosa perquè ens permet conèixer de primera mà quins llibres tenia Wagner en aquell moment.
A càrrec de Jordi Medallo Muñiz, soci del Club Wagner.
Com sabeu, recentment, s’ha presentat la nova temporada 2026-2027 del Gran Teatre del Liceu. Una temporada, com les anteriors de l’actual equip, farcida d’òperes, concerts simfònics, música de cambra, recitals, i alguna cosa de ballet, principalment a la sala gran, altres al Foyer i en algun escenari fora del Liceu.
Una temporada basada en la presència de grans veus, principalment femenines (sopranos), molt per sobre d’altres tessitures. Les Annes Pirozzi i Netrebko, l’Oropesa, la Jaho, la Radvanovsky, la Sierra, la Grigorian i LiseDavidsen, entre d’altres.
Com ja és habitual, el repertori italià és predominant, principalment Puccini, Verdi i Bellini, seguit de l’alemany amb Mozart i Wagner. La resta és menor (català, anglosaxó i, curiosament, sols una única funció dels Pêcheurs de perles de Bizet, que ja en parlaré desprès.
Seguim amb representacions per als Under 35, 5 títols (Aida, La Bohème, Assemby Hall, Num Eros i Die Zauferflöte).
En total s’ofereixen 13 títols d’òperes dels quals, 9 són escenificats, 3 en versió concert (VC), suposo que per estalviar-se escenografies o no han trobat les adients. I una sarsuela.
A càrrec de Laia Pratdesaba, sòcia del Club Wagner
Sempre dic el mateix quan començo a explicar aquesta història: Wagner va venir a mi; jo no vaig anar a ell.
Era l’últim any d’institut, tenia entre 17 i 18 anys. Aquell temps estrany en què tot sembla concentrar-se en uns pocs mesos: els exàmens finals, el treball de recerca, la selectivitat... Les hores d’estudi s’allargaven, però els nervis també. Intentava trobar alguna cosa que m’ajudés a concentrar-me, a posar una mica d’ordre i calma en aquell mar de preocupacions. La música que escoltava habitualment —pop, sobretot— no em servia. M’agradava massa: em distreia, em feia cantar mentalment i em treia del que estava fent.