ARTICLES
A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
15
Tristan i Isolda… i Salomé
De vegades penso què faríem sense la imaginació dels artistes, els escriptors, els poetes, sí, també els filòsofs que ens subministren idees que estan per sobre de nosaltres, de la nostra realitat més dura. Entenc que al París del 68 cridessin “la imaginació al poder”.
Slavoj Žižek és un filòsof que sobre gustos musicals es mostra tremendament radical. De Wagner cap aquí, i acabant amb Messiaen, en salva ben pocs: la majoria (inclosos R. Strauss i Mahler) diu que són “kitsch” sense que s’esforci a explicar què és això. Em fa pensar que deia haver llegit Mestres Antics (1985) de “l’enfant terrible” Thomas Bernhard que, a excepció de Wagner, també considerava “kitsch” a pràcticament tots els músics alemanys i austríacs i no deixava canya dreta. És clar que Bernhard és un cas a part.
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
Com es deia a l’article relatiu a La valquíria, la redacció inversa dels textos, des del Crepuscle fins a L’or del Rin, es tradueix en el fet que allò que Wagner escriu als primers títols està sempre intencionadament orientat a explicar l’última obra. En aquest sentit, doncs, L’or no presenta canvis substancials a la seva concepció ni en el desenvolupament de la composició ni en la redacció del llibret. No obstant això, l’escriptori de Wagner ens permet analitzar quins punts de L’or van ser més o menys importants en aquest sentit.
El robatori de l’or
Una de les primeres mencions que podem vincular a L’or del Rin podria ser una carta de Wagner del 12 de novembre de 1851 al seu amic Theodor Uhlig, text en el qual li confessa haver divisat amb claredat el que serà la primera de les quatre obres de la Tetralogia: El robatori de l’or del Rin.
El director d'orquestra i professor de concertació i tècniques de direcció a l'Escola Superior de Música Reina Sofía (Madrid) i vicepresident del Club Wagner Barcelona, Santiago Serrate, repassa l'obra d'Unsuk Chin, compositora coreana que va obtenir recentment el XVIII Premis Fundación BBVA Fronteras del Conocimiento en la categoria de Música i Òpera2. Serrate, que va formar part del jurat d'aquest guardó, desvela les singularitats d'una artista que, a l'hora de compondre, parteix dels seus propis somnis i els nodreix de la ciència i de l'art que l'envolta.
“La meva música és un reflex dels meus somnis. Intento interpretar-hi les visions d'una llum immensa i d'una increïble esplendor de colors que veig en tots els meus somnis, un joc de llums i colors flotant a l'habitació i, al mateix temps, formant una escultura sonora fluida. La seva bellesa és molt abstracta i remota, però és per aquestes mateixes qualitats que aborda les emocions i pot comunicar alegria i calidesa". — Unsuk Chin, 2003.
A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner.
La redacció inversa dels textos, des del Crepuscle fins a L’or del Rin, va tenir com a principal conseqüència que els textos dels dos primers títols, la Vespra (Das Rheingold) i la Primera Jornada (Die Walküre) fossin redactats amb una intenció unívoca. En aquest sentit, Wagner sabia molt bé què i com havia d’explicar-hi. Per tant, es tracta de dues obres nascudes amb una clara voluntat i, en conseqüència, amb poques variacions en les seves versions.
El diàleg més llarg de Wotan i Fricka
Només hi ha una diferència substancial entre el que Wagner va redactar inicialment en 1853 i, finalment, el que va fixar a la partitura. Aquesta divergència té a veure amb el principi del Segon Acte de La valquíria, moment en què Wagner fa servir, al text primigeni del llibret, una escena molt més llarga del diàleg de Wotan i Fricka que la que finalment va compondre.
A càrrec de Carme Arianoutsos, sòcia del Club Wagner Barcelona.
Aquesta és la història de Carme/Lula, tenia 14 anys en el moment dels fets, i va ser tan important per ella que no només ens ho explica sinó que ens ho dibuixa:
"Érem a la Platja de Sa Coma, Mallorca. No ens deixen banyar perquè no recordo si era un dia rúfol o perquè havíem dinat o per altres circumstàncies... el cas és que el padrí, el tio José, un melòman de grau superior, havia estrenat el seu Walkman Sony amb la cinta de Die Walküre i el compartia amb els nebots amb una condició: que escoltéssim abans “la fantàstica història de l’anell del Nibelung”. I es va posar a narrar un conte que ens encantà i quan arribà el moment de posar-se els auriculars i sentir la música, els cosins i germà corrent cap a l’aigua i una, que és adolescent i romàntica, va i s’enamora del preludi i de la cavalcada i de tot, i el verí entrà. No es va ficar al mar en tota la tarda..... i aquí estem!".
