ARTICLES
A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
13
AMOR
De la Càbala a Tristany i Isolda a través de Sant Joan de la Creu
Avui l’apunt nº13 tracta de l’Amor, número gairebé predestinat per la Gematria, el sistema de “matemática verbal” –ha dit algú– consistent en atribuir valor numèric a cada una de les lletres de l’alfabet hebreu, per tal de fer una interpretació mística dels textos sagrats; i el 13 és, segons la Càbala, el número secret de la paraula AMOR, amb diverses equivalències, amb l’U (trànsit del finit a l’infinit) i amb l’ALTERITAT, el Dos (Mario Satz); Lola Josa afegeix que una altra paraula numèricament equivalent és la de “buit”, només a través de la vivència de la vacuïtat és possible fruir de la unió de l’amor, (l’amiga Mari Carme estarà contenta de que citi a la seva professora).
A càrrec de Jordi Vall, soci del Club Wagner.
Soc en Jordi Vall, soci del Club Wagner des de l’any 2018 i tinc 71 anys. En aquesta nova secció fixa, “Com vas arribar a Wagner?”, m’agradaria explicar-vos com hi vaig arribar jo, i convidar-vos a que us animeu i ens envieu les vostres històries, que segur que són molt interessants.
Bé, anem a la història. Per començar he de dir que no tinc cap antecedent musical i no he estudiat mai música, simplement l’he escoltat, però de jove mai m’havia agradat la musica clàssica i menys l’òpera.
A càrrec de Jordi Vall, soci del Club Wagner.
El passat 9 de març, al Met de Nova York es va viure un autèntic esdeveniment wagnerià: la soprano Lise Davidsen va brillar com a protagonista de Tristan und Isolde, després del seu debut al rol al Gran Teatre del Liceu.
Acompanyada pel tenor Michael Spyres com a Tristan i el director musical Yannick Nézet-Séguin al podi, a l’escenari s’ha pogut veure una nova producció dirigida per Yuval Sharon, que concep l’òpera com un episodi transcendental dins d’un cicle sense fi de mort i renaixement.
Recuperem ara en català aquest article i entrevista amb Yuval Sharon publicat originàriament en anglès a la web del Met.
A càrrec de Berta Vallès, graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, amb menció en Estudis Contemporanis. Actualment cursa el màster d’Antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa entre la recerca, la fotografia, i l’escriptura sobre cinema i arts escèniques.
Entre el dia i la nit: límit i dissolució en la posada en escena del Liceu (gener de 2026)
L’amor i la mort han sigut el motor de moltes creacions artístiques. I, encara que sovint ens sembli que la mirada es dirigeix gairebé únicament cap a l’amor romàntic, moltes vegades aquest amor acaba funcionant com una vàlvula per parlar de coses més universals: de l’amor a Déu, a la naturalesa, de l’amor filial, de l’amor propi, del desig, de la pèrdua, de l’absolut… En aquest sentit, tant l’amor com la mort tenen alguna cosa d’inapel·lable, en tant que formen part del que som.
L’òpera Tristany i Isolda de Wagner no narra una història d’amor tal com la coneixem (o, si més no, no només). A través del mite d’origen cèltic, Wagner rellegeix una història d’amor per convertir-la en una història metafísica: l’òpera parla de l’impuls humà d’anul·lar els límits de la individualitat, de ser un sol ésser enmig de la foscor, més enllà del temps, i dels noms propis.
A càrrec d'Antoni Pascual Cadena, lletrat, advocat, doctor en Filosofia del Dret i soci del Club Wagner.
Introducció
En la literatura sobre música anglesa es denominen “bleeding pieces” o “bleeding tracis“ a les seleccions de peces musicals tretes d'una obra més àmplia. Els resums d'òperes tenien una arrelada tradició en el segle XIX, en el qual, davant el costós d'interpretar una òpera completa, es feien adaptacions d'obres a instruments, a piano o a petits grups orquestrals, per a popularitzar la música i ser més accessible a tots els públics.
Així, per exemple, Richard Wagner va fer transcripcions a petites orquestres de la Norma de Bellini (1837); per a dos violins de l'òpera La Favorita de Donizetti (1840-41), així com diversos arranjaments per a reduïts grups musicals d'òperes de Rossini, Auber o del Don Giovanni de Mozart, entre altres, o en fins i tot a obres simfòniques com la que va realitzar en 1841 de la transcripció al piano de la Novena de Beethoven.