A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
16
“WAGNER I SCHELLING: AMOR… ETERN?”
En el llibret de Tristany i Isolda, acte II, i seguint la traducció al castellà de l’amic Lombana, apareix vuit vegades el concepte d’eternitat amb relació a l’amor (nou si identifiquem «en l’espai infinit» com una altra al·lusió a l’eternitat, aquesta ja realment preparsifaliana): «eternament etern», «etern, eternament un», «amor etern amb mi», «eternament» (tres cops) i «eternament units». És lícit preguntar-se si es tracta d’un simple recurs retòric on l’eternitat, impròpiament, passaria a ser un període que no pot anar més enllà de la mort, i, per tant, de duració limitada, o bé si realment Wagner va dibuixar un amor dels protagonistes que havia de ser necessàriament etern.
Sabem que va conèixer el filòsof Schelling (1775-1854) —així ho diu Cósima en el seu Diari—, tal vegada perquè havia tingut notícia de l’escàndol del triangle amorós entre A. Schlegel, la seva dona Carolina i el mateix Schelling. Aquest es va enamorar perdudament de Carolina (i ella d’ell), de tal manera que el matrimoni es va divorciar (gràcies al poder polític de Goethe) i Schelling i Carolina, per fi, es van poder casar. La repentina mort de Carolina va deixar el filòsof absolutament desfet, i va començar a elucubrar amb una teoria una mica mística i influenciada, diuen, per Swedenborg, segons la qual, si l’amor entre els amants (o l’amistat entre els amics) era prou intens i profund, després de la mort es retrobarien en el més enllà, fent realitat l’amor etern o l’eterna amistat.
Schelling va plasmar les seves reflexions i desitjos d’eternitat en diversos textos. El més assequible, en català, és el de la foto que il·lustra aquesta Mínima, amb una excel·lent introducció de Rubén Talavan: «Ella opina que en l’amistat o en l’amor hi ha quelcom etern, una força que ni tan sols Déu o la mort poden desfer»; una conclusió que gairebé literalment ampliarà la Clara en el text, dient, preguntant, afirmant, «…que les relacions més elevades, com l’amor i l’amistat, són de caràcter diví; que una necessitat tàcita i inconscient, però precisament per això encara més poderosa, atreu una ànima a l’altra». I que «en l’amor hi ha quelcom etern per naturalesa».
I una altra referència: la professora Badia, en el seu recent llibre L’aventura de Tristany i Isolda, cita La Fiammetta de Boccaccio (segle XIV), que sospira per ocupar el lloc d’aquella entre els braços de Tristany, i li fa dir: «Però si pensaven que en l’altre món podien tenir els mateixos plaers que en aquest, és de creure que van rebre la mort amb més alegria que tristesa». També creia en l’eternitat de l’amor.
L’amor és fràgil, voluble, sovint efímer; va i ve, ens atrapa i ens deixa anar. És dolç però també amarg, com va assenyalar Safo. Les fletxes de Cupido són fàcils de clavar, però també es treuen amb una certa facilitat. I els mals d’amor acostumen a curar-se. L’amor deliri d’Ovidi. La rara homophrosyne d’Ulisses i Penèlope. Afrodita, amor i desig. Helena enamorada de Paris?. Raptada per Paris?. Predestinada pels déus?.
Sembla que l’amistat pot tenir fonaments molt més sòlids (almenys la meitat de l’ànima d’Horaci), tot i que Schelling la posava al mateix nivell de futur. Amor i/o amistat… eterns?. Algú ho sap?. Jo crec que Wagner, influenciat per Schelling, sí.
(En una propera Mínima, intentarem analitzar el tractament musical que Wagner dóna a aquesta eternitat).
Salut i Wagner!