A càrrec d’Alfonso Lombana Sánchez, doctor en Filologia Germànica per la Universitat Complutense de Madrid, humanista, secretari de l’Asociación Wagneriana de Madrid i soci del Club Wagner
És ben conegut que la dècada dels quaranta va ser decisiva per a la creació dramàtica de Richard Wagner. Els primers èxits amb Rienzi, l’estabilitat com a Kapellmeister a Dresden i el desenvolupament del drama musical que va dur a terme amb L’holandès errant són alguns dels motius que ho corroboren.
Així mateix, també en un sentit purament material, la dècada dels quaranta és molt rellevant pel que fa a l’estudi de les fonts antigues del passat germànic. En aquests anys podem constatar l’estudi de les obres de mitologia germànica dels germans Grimm, les lectures de noves edicions de poesia i literatura germànica antiga i, naturalment, el descobriment i la fascinació per Lohengrin gràcies al treball de Joseph Görres, Lohengrin, ein altdeutsches Gedicht (1813). D’això en tenim constància gràcies a la llista de llibres de la “Dresdener Bibliothek”, la qual recull el catàleg de la col·lecció del mateix Wagner en aquests anys centrals d’estudi i formació. La llista, publicada per Westerhagen i consultable digitalment, és valuosa perquè ens permet conèixer de primera mà quins llibres tenia Wagner en aquell moment.
En aquest sentit, quan hi busquem les fonts, descobrim que Wagner tenia un exemplar de Görres, tot i que no va ser l’única font que va fer servir per a compondre Lohengrin i, segurament, per a concebre la idea de fer alguna cosa amb Parsifal... o Parzival, com encara s’anomenava i com el mateix Wagner el va esmentar a Lohengrin:
Mein Vater, Parzival, trägt seine Krone, –
sein Ritter, ich – bin Lohengrin genannt!
(Mon pare, Parzival, porta una corona... jo, el seu cavaller, Lohengrin soc anomenat!)
Parzival o Parsifal
Amb el pas del temps, Wagner va sumar-se a la discussió sobre si el nom s’havia d’escriure “Parzival” o “Parsifal”. Ara bé, va fer servir la “z-v” a Lohengrin i la “s-f” a l’òpera posterior. Per què?.
Curiosament, tot i que la seva afirmació no és correcta, Görres ho tenia ben clar: s’ha d’escriure amb “s-f” perquè la paraula tindria relació amb una traducció de l’àrab Parseh fal, expressió que voldria dir “el neci pur” (Görres, Lohengrin, p. VI). Wagner fins i tot fa servir aquesta teoria a Parsifal(v. 690). Però, per què fa servir Parzival a Lohengrin i, fins i tot, als primers esborranys encara de l’any 1877?. Possiblement perquè encara es trobava molt més a prop de la tradició del Parzival de Wolfram von Eschenbach. Això, però, va canviar radicalment amb l’estudi de les fonts.
Als diaris de Cosima es troba, el dia 20 de juny de 1879, un apunt molt interessant. Wagner sembla haver llegit amb indignació un text de Ludwig Schemann a les Bayreuther Blätter vinculant Parsifal i Wolfram, relació que Wagner hauria rebutjat completament. L’anotació de Cosima no pot ser més clara:
Er bespricht die lange Anknüpfung an Wolframs Parzival als pedantisch, seine Dichtung habe eigentlich gar nichts damit zu tun; wie er das Epos gelesen, habe er sich zuerst gesagt, damit ist nichts zu tun.(Cosimas Tagebuch, 20-6-1879).
(Va qualificar de pedantesca la llarga vinculació amb el Parzival de Wolfram; la seva obra, en realitat, no hi tenia absolutament res a veure. En llegir l’epopeia, el primer que es va dir fou: “amb això no hi ha res a fer”.).
Efectivament, el Parsifal de Wagner té ben poc a veure amb el Parzival d’Eschenbach. Tot i que els noms i el rerefons de la història són semblants, la intenció dramàtica de Wagner en el cas de Parsifal va molt més enllà, com també va succeir amb L’anell. Per citar-ne alguns exemples: la idea de la ferida que només pot ser curada amb la llança que l’ha produïda podria provenir de Goethe (Torquato Tasso, v. 2576-2578); el misteri i el nom de Klingsor, dels estudis sobre la Wartburg; la història de la llança, de les llegendes de Longí… i així tota una sèrie de motius que arribarien fins i tot a la catedral de Siena o als jardins de la Villa Rufolo (Ravello), on sembla que Wagner va creure divisar “el jardí màgic de Klingsor”, com explica aquest article sobre Ravello i Wagner.
Per tot això, Parsifal és una creació pròpia, no una “adaptació” de Wolfram. I, a més a més, va ser un regal del mateix Wagner a la seva dona Cosima el 25 de desembre de 1881, tot i que probablement encara no l’havia acabada...
El manuscrit de Wagner
Al fons virtual de l’Arxiu Richard Wagner es pot consultar la partitura final (Reinschrift) de Parsifal (Nationalarchiv, NA A III o). Es tracta d’un document de gran interès per diferents motius. El primer de tots és la luxosa presentació del volum. Com que va ser un regal per a Cosima, Wagner el va presentar amb un vellut violeta i amb una icona a la portada, de gust bizantí-ortodox. Es tracta, doncs, d’una dexiokratousa, és a dir, d’una verge que sosté el fill amb la mà dreta.
Els sincretismes cristians del text i de la portada podrien interpretar-se de diverses maneres. Ara bé, tampoc no es pot oblidar que aquest tipus de presentació i de regal estava de moda en aquell temps. El mateix passa, per exemple, amb el color de la tinta que Wagner va fer servir per escriure la partitura: el malva o violeta de “Perkin”.
A mitjans del segle XIX, August Wilhelm Hofmann i el seu estudiant William Henry Perkin van descobrir (per casualitat!) un tipus de violeta conegut com a “púrpura de Perkin”, color que es va convertir en el preferit de reis, escriptors, artistes i creadors... i, naturalment, també de Richard Wagner.
Bona part de la creació relacionada amb Parsifal està escrita amb aquest color, com es veu al text i a la mateixa partitura, amb algunes excepcions: Wagner va regalar a Cosima una partitura que, tanmateix... encara no estava acabada quan la hi va donar?. Sens dubte, a la partitura de Wagner (Nationalarchiv, NA A III o) es poden trobar tant l’ús del violeta com el del negre. Pot ser que, per això, la va completar posteriorment amb un altre color?.
Entre les curiositats de l’original, a més a més, cal dir que està signada a “Parlermo”, errada ben curiosa, i que el text presenta novament divergències textuals considerables respecte d’aquell que Wagner havia publicat com a versió definitiva un parell d’anys abans (Nationalarchiv, NA A III n 1).
L’evolució del text
Sovint es parla del procés creatiu de Parsifal i de quan i com Wagner volia fer-lo servir. D’una banda, com ja s’ha dit, Parzival apareix esmentat a Lohengrin. D’altra banda, sembla que Wagner també va pensar a incorporar motius dramàtics de Parsifal al tercer acte de Tristan, com una mena de Doppelgänger d’Amfortas. Així ho explicava el mateix Wagner a Mathilde Wesendonck en una carta del 29-30 de maig de 1859, dient-li que Amfortas era una existència encara més intensa que la de Tristany. Al cap i a la fi, aquesta proposta no era gens peregrina, ja que existeixen esborranys d’aquesta idea, tot i que finalment no es va arribar a materialitzar.
En aquest sentit, el primer esborrany seriós (o almenys elaborat amb detall i cura) va ser una explicació aproximada de Wagner al rei Lluís II de Baviera el 1865. L’esborrany definitiu per a la creació (Nationalarchiv, NA A III m 1) i el text definitiu (Nationalarchiv, NA A III m 3), tots dos en tinta violeta, són del 1877, any en què també es va imprimir el text (Nationalarchiv, NA A III n 1).
Deixem per a una futura investigació un tema d’una singularitat notable: existeix una carta que Wagner va enviar el 2 de gener de 1878 a l’editor (Schott’s Söhne) queixant-se perquè aquest no havia corregit moltes de les coses que Wagner havia assenyalat a les proves d’impressió. Si hagués pogut, com va passar amb Tristan, hauria fet les coses d’una altra manera?.
Fotografia: Partitura final (Reinschrift) de Parsifal
Wagner, Richard: Parsifal, eigenhändige Partitur von Richard Wagner mit Ikone auf dem Umschlag. Bayreuth , 1879 - 1881. NA A III o, https://nbn-resolving.org/urn:nbn:de:0305-4327 / CC-BY-NC-ND-Lizenz (4.0)