ARTICLES
A càrrec de Jordi Vall, soci del Club Wagner.
El passat 9 de març, al Met de Nova York es va viure un autèntic esdeveniment wagnerià: la soprano Lise Davidsen va brillar com a protagonista de Tristan und Isolde, després del seu debut al rol al Gran Teatre del Liceu.
Acompanyada pel tenor Michael Spyres com a Tristan i el director musical Yannick Nézet-Séguin al podi, a l’escenari s’ha pogut veure una nova producció dirigida per Yuval Sharon, que concep l’òpera com un episodi transcendental dins d’un cicle sense fi de mort i renaixement.
Recuperem ara en català aquest article i entrevista amb Yuval Sharon publicat originàriament en anglès a la web del Met.
A càrrec de Berta Vallès, graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, amb menció en Estudis Contemporanis. Actualment cursa el màster d’Antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa entre la recerca, la fotografia, i l’escriptura sobre cinema i arts escèniques.
Entre el dia i la nit: límit i dissolució en la posada en escena del Liceu (gener de 2026)
L’amor i la mort han sigut el motor de moltes creacions artístiques. I, encara que sovint ens sembli que la mirada es dirigeix gairebé únicament cap a l’amor romàntic, moltes vegades aquest amor acaba funcionant com una vàlvula per parlar de coses més universals: de l’amor a Déu, a la naturalesa, de l’amor filial, de l’amor propi, del desig, de la pèrdua, de l’absolut… En aquest sentit, tant l’amor com la mort tenen alguna cosa d’inapel·lable, en tant que formen part del que som.
L’òpera Tristany i Isolda de Wagner no narra una història d’amor tal com la coneixem (o, si més no, no només). A través del mite d’origen cèltic, Wagner rellegeix una història d’amor per convertir-la en una història metafísica: l’òpera parla de l’impuls humà d’anul·lar els límits de la individualitat, de ser un sol ésser enmig de la foscor, més enllà del temps, i dels noms propis.
A càrrec d'Antoni Pascual Cadena, lletrat, advocat, doctor en Filosofia del Dret i soci del Club Wagner.
Introducció
En la literatura sobre música anglesa es denominen “bleeding pieces” o “bleeding tracis“ a les seleccions de peces musicals tretes d'una obra més àmplia. Els resums d'òperes tenien una arrelada tradició en el segle XIX, en el qual, davant el costós d'interpretar una òpera completa, es feien adaptacions d'obres a instruments, a piano o a petits grups orquestrals, per a popularitzar la música i ser més accessible a tots els públics.
Així, per exemple, Richard Wagner va fer transcripcions a petites orquestres de la Norma de Bellini (1837); per a dos violins de l'òpera La Favorita de Donizetti (1840-41), així com diversos arranjaments per a reduïts grups musicals d'òperes de Rossini, Auber o del Don Giovanni de Mozart, entre altres, o en fins i tot a obres simfòniques com la que va realitzar en 1841 de la transcripció al piano de la Novena de Beethoven.
A càrrec de la Prof. Opus Nigrum, artista plàstica i sòcia del Club Wagner.
Quan pensem en els leitmotivs de Richard Wagner, sovint els imaginem com etiquetes clares: el motiu de l’anell, el de l’espasa, el del poder, el de la maledicció. Durant dècades ens els han explicat així, des dels primers “fils conductors” de Hans von Wolzogen fins a les anàlisis més sofisticades de Carl Dahlhaus. Però… i si no fossin tan estables com pensem?.
En el seu article —amb el suggerent títol “Còdols viscosos i repugnants”— Konrad Khun ens convida a mirar el Ring des d’un altre angle. I si l’anell no fos realment el símbol d’un poder infal·lible?. I si l’espasa “segura” no protegís ningú?. I si els objectes que semblen centrals fossin, en realitat, ambigus, contradictoris, fins i tot traïdors?.
Khun ens mostra que passa exactament el mateix amb els leitmotivs. No són senyals fixos amb un únic significat. Es transformen. Canvien de color. S’entrellacen amb altres motius. Anticipen, recorden, enganyen. L’orquestra sap coses que els personatges encara ignoren —i ens les xiuxiueja.
A càrrec d'Oleguer Beltran, solista de segons violins de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Des del 2024 participa a l’Orquestra del Festival de Bayreuth.
"L’esguard va a ponent; la nau a sol-ixent” (1)
Superada amb relatiu èxit la impaciència dels compassos d’espera, per fi arribava la producció més llépola de la que és la meva primera temporada com a membre de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. El Tristany del debut de la Lise Davidsen, amb una enorme expectativa internacional. Aquí sí que Europa i el món ens miren (aplaudim el recentment renovat Víctor Garcia de Gomar). I ho feia al tombar de l’any, que és temps de propòsits, de retrospectives i de contemplació d’horitzons vitals. Puc imaginar-me poques maneres més motivadores de començar una etapa.