A càrrec de Jon Gurutz Olaskoaga, soci del Club Wagner i soci d’Amics del Liceu de Barcelona
La meva arribada a Wagner va ser molt tardana. Provinc d’una família amant de la música i, en el cas de l’òpera, profundament vinculada a la tradició italiana. Així, la meva primera experiència operística, sent molt jove, cap als anys setanta, va ser un Nabucco al qual em van portar els meus pares i que em va deixar profundament impressionat.
Durant molts anys vaig mantenir-me fidel a l’òpera italiana, especialment a Bellini i Donizetti, sense mostrar cap interès per Wagner, més enllà d’escoltar alguna obertura en concerts. Recordo que, per aquells anys, em vaig aventurar a escoltar una transmissió radiofònica des del Liceu de Parsifal, que em va semblar soporífera. I així vaig continuar durant molt de temps. El fet que l’ABAO de Bilbao no programés Wagner tampoc ajudava a despertar la meva curiositat.
L’estiu de 1983, coincidint amb el centenari de la mort de Wagner, vaig viatjar amb un amic als Alps per fer alpinisme. Després d’aquella setmana, teníem entrades per a Bayreuth. L’òpera era Els mestres cantaires de Nuremberg. Bayreuth, el seu ambient, el “Turó Verd”… tot em va semblar extraordinari. Tanmateix, l’òpera em va avorrir. No em vaig assabentar de gran cosa, perquè vaig passar bona part de la funció adormit, segurament també a causa del cansament acumulat després de tants dies de muntanya.
Vaig tornar a Bayreuth l’any 1997, en el meu primer viatge amb els Amics del Liceu. L’òpera que em va tocar en el sorteig va ser L’holandès errant. En guardo un record excel·lent, tant del viatge com dels amics amb qui, durant tants anys, he continuat recorrent teatres d’arreu del món. L’obra no em va entusiasmar, però vaig començar a intuir que, més enllà de l’òpera italiana, que ja no em produïa grans emocions, Wagner podia esdevenir un descobriment important.
L’any 2003 (48 anys), en un altre viatge amb els Amics del Liceu a Viena, vaig tornar a assistir a L’holandès errant. Aquesta vegada em va interessar força més i va començar a despertar en mi una curiositat creixent per Wagner. Poc després, un concert a la Societat Filharmònica de Bilbao de la gran Waltraud Meier va contribuir a consolidar aquest interès.
La veritable consagració va arribar el 2009 (54 anys). Es va produir una conjunció irrepetible: La Scala, el meu teatre de referència juntament amb el Liceu; Tristany i Isolda, l’òpera que més felicitat m’ha proporcionat; Daniel Barenboim a la direcció i, de nou, Waltraud Meier. Van ser cinc hores de gaudi extraordinari. Al final del Liebestod, després de la llarga ovació i les sortides a escena, vaig saber que m’havia convertit definitivament a la causa wagneriana.
Des d’aleshores, Wagner, les seves obres, els teatres que he freqüentat i els amics amb qui he compartit aquesta passió han suposat en la meva vida una font inesgotable de satisfacció. Veritablement, ha valgut la pena.