A càrrec de Laia Pratdesaba, sòcia del Club Wagner
Sempre dic el mateix quan començo a explicar aquesta història: Wagner va venir a mi; jo no vaig anar a ell.
Era l’últim any d’institut, tenia entre 17 i 18 anys. Aquell temps estrany en què tot sembla concentrar-se en uns pocs mesos: els exàmens finals, el treball de recerca, la selectivitat... Les hores d’estudi s’allargaven, però els nervis també. Intentava trobar alguna cosa que m’ajudés a concentrar-me, a posar una mica d’ordre i calma en aquell mar de preocupacions. La música que escoltava habitualment —pop, sobretot— no em servia. M’agradava massa: em distreia, em feia cantar mentalment i em treia del que estava fent.
Un dia, una professora va decidir posar música clàssica mentre fèiem un examen. No recordo exactament què ens va posar, però sí que recordo els nervis de l’examen desapareixent i com les preguntes semblaven menys amenaçadores. Després d’això vaig pensar: i si em poso música semblant per estudiar?. I vaig començar amb els típics vídeos d’internet: “Mozart – 2 horas para concentración”, “Beethoven – Moonlight Sonata una hora para estudiar”. Aquella va ser la meva primera aproximació. En aquell moment vaig pensar, senzillament, que la música clàssica i l’òpera estaven bé.
Però el moment decisiu va arribar un dia concret, un moment que recordo amb perfecta nitidesa. Era a la biblioteca del poble estudiant per a un examen de filosofia quan, en un d’aquests vídeos, va sonar la Cavalcada de les valquíries. Em vaig quedar bocabadada, fins al punt que vaig haver de parar tot el que estava fent. Necessitava saber què era allò que escoltava i de qui era. Vaig començar a buscar alguna cosa sobre Wagner: qui era, quina música havia escrit... Vaig anar descobrint tot aquell univers a trossos: preludis, finals, cors, petits fragments d’òpera, alguna ària... Però sense donar-hi gaires voltes fins que vaig escoltar el preludi de Tristany i Isolda, i això ho va canviar tot. Aquell preludi tenia alguna cosa que m’atreia amb una força gairebé obsessiva, i no podia deixar d’escoltar-ho. Literalment. Me’l posava una vegada i una altra.
Aleshores em va venir la curiositat: i si escoltava una òpera sencera?. No recordo exactament quina va ser la primera, però vaig triar algun dels títols més habituals: La traviata o Carmen, simplement perquè em sonaven i els coneixia una mica més. Vaig pensar: l’òpera m’agrada.
Quan vaig tenir clar que l’òpera m’agradava i m’interessava, vaig decidir tirar-me a la piscina: vaig escoltar Tristany i Isolda sense saber gairebé res de Wagner, sense cap preparació especial, sense llegir pràcticament res sobre l’òpera i amb poquíssimes nocions sobre Schopenhauer. Malgrat això, quan vaig sentir l’última nota de la mort d’Isolda, vaig tenir una cosa claríssima: l’òpera m’encantava, i tot era gràcies a Richard Wagner.
Vaig decidir escoltar les òperes de Wagner en ordre cronològic —Déu n’hi do el salt entre Die Feen i Das Liebesverbot iTristany i Isolda —, i suposo que em van agradar prou per seguir endavant fins a arribar a Parsifal.
Va coincidir que en aquell moment al Liceu representaven Tristan und Isolde (temporada 2017–2018), i em vaig comprar una entrada al cinquè pis. Així que Tristany va acabar sent moltes coses alhora: el meu primer Wagner, la primera vegada al Liceu i, en general, la meva primera vegada a l’òpera.
Ja no hi havia volta enrere: el wagnerisme s’havia apoderat de mi. Quan vaig començar Història de l’Art a la universitat, em vaig prendre tots els treballs que ens posaven a les assignatures com una oportunitat per conèixer Wagner més en profunditat, i vaig acabar fent tots els treballs possibles sobre ell, la vida, l’obra i els miracles.
Escoltar la Cavalcada de les valquíries en aquell recopilatori de tres hores va ser una casualitat. Una casualitat que em va canviar la vida i sense la qual no sé si avui l’òpera m’agradaria tant com m’agrada o si Wagner tindria la mateixa importància si hi hagués arribat d’una altra manera.