A càrrec de Jesús F. Labarías Juseu, advocat i soci del Club Wagner
“Every page a pulse”
(cada página un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
15
Tristan i Isolda… i Salomé
De vegades penso què faríem sense la imaginació dels artistes, els escriptors, els poetes, sí, també els filòsofs que ens subministren idees que estan per sobre de nosaltres, de la nostra realitat més dura. Entenc que al París del 68 cridessin “la imaginació al poder”.
Slavoj Žižek és un filòsof que sobre gustos musicals es mostra tremendament radical. De Wagner cap aquí, i acabant amb Messiaen, en salva ben pocs: la majoria (inclosos R. Strauss i Mahler) diu que són “kitsch” sense que s’esforci a explicar què és això. Em fa pensar que deia haver llegit Mestres Antics (1985) de “l’enfant terrible” Thomas Bernhard que, a excepció de Wagner, també considerava “kitsch” a pràcticament tots els músics alemanys i austríacs i no deixava canya dreta. És clar que Bernhard és un cas a part.
Encara que no és l’únic, Žižek fa en el seu llibre un extraordinari exercici d’imaginació en relació a l’objecte d’aquest apunt. Després d’assegurar que a Wagner se l’ha d’analitzar de forma horitzontal, buscant relacions textuals i musicals entre les seves diverses obres i les d’altres músics postwagnerians, obre el camí per parlar de Tristan i Isolda, i de Salomé de Wilde/Strauss: afirma que el final de Salomé està modulat com el Liebestod d’Isolda, i pregunta què hagués passat si el rei Marke hagués ordenat la decapitació de Tristan, un cop descoberts els seus amors?. Ens trobaríem amb una Isolda besant els llavis del cap de Tristan en un Liebestod salomonià; i continua preguntant-se i preguntant al lector, què passaria si Marke, al final del Liebestod hagués donat l’ordre de "mateu aquesta dona"?. Žižek creu que Salomé és la versió perversa del Liebestod wagnerià.
El cert és que Wieland Wagner, molt abans, ja havia assenyalat aquesta relació entre les dues obres afirmant que Salomé “s’expressava com Isolda”. I que un musicòleg com Fernández de Larrinoa, també abans del llibre de Žižek, incidia sobre la mateixa idea que Salomé és el “revers viciós” d’Isolda.
Al meu humil parer, Žižek només s’equivoca ressaltant que la invocació de Salomé, al final, d’un versicle del Càntic dels Càntics, que, per cert, no identifica com a tal (“l’amor és més fort que la mort”) és “un comentari cristià”. Ni cristià, ni hebreu, tal vegada universal. Els comentaristes del Càntic encara no han sabut explicar bé com és possible que un text tan sensual, tan eròtic, passés a formar part del corpus bíblic; i això que els traductors es van esforçar a dissimular els versicles més comprometedors, al mateix temps que els místics hebreus i cristians transmutaven el sentit dient que era un diàleg entre el poble jueu i Jahvè, o entre el poble cristià i Déu o l’Església. Com si uns i altres tinguessin atributs físics masculins o femenins. Així quedava difuminat l’amor físic entre l’Amat i la Sulamita. A qui volien enganyar?.
Salut i Wagner!