A càrrec de Jesús Labarías, advocat i soci del Club Wagner.
“Every page a pulse”
(cada pàgina un alè)
E.Dickinson
UN ACORD, QUATRE NOTES, MIL PÀGINES (II)
14
Escoltar la llum
Avui vull comentar el text més sinestèsic de Tristan i Isolda, un sol vers, una mica més d’un compàs de la partitura, en la Segona Escena del Tercer Acte: “Wie, hör ich das Licht”, que admet possibles i diferentes traduccions, donant vida a la barreja de dos sentits. És possible escoltar o sentir la llum?. “Com?. Escolto la llum?.” O en la traducció al castellà del nostre Alfonso Lombana, “Cómo es que escucho esa llama?" , reconvertida en la partitura, amb una coma després de “Wie,” en “¿Cómo?. ¿Escucho esa llama?” i que es refereix a la “candela que apercibe” del començament de l'Acte Segon; així és com la denomina Brangane, la llum que evita que caigui la nit, i es deslligui la passió amorosa (notes 84 i 183 de la indicada traducció). I succeeix que, un cop més, Victòria Cirlot comenta Wagner en una conferència dictada el 2024 al Festival de Música de Torroella de Montgrí, que ara tenim la sort de veure publicada a "Marginalia", amb un títol que reprodueix el vers citat i tracta de la percepció, de l’audició i de la sinestèsia. Ja sabem, Tristan està a punt de morir i sumit en una terrible excitació (diu Wagner) escolta la veu d’Isolda (“estimat Tristan”). Camina fent tomballons i cau als seus braços ja gairebé mort, després de cantar aquest vers i tres més.
Victòria Cirlot posa aquesta manifestació de sinestèsia en relació amb un diàleg produït entre Kandinsky i Schönberg (pintura i música), amb la poesia de Rimbaud (“desarreglo de los sentidos”) i amb la mística Hildegard Von Bingen (“un resplandor me tocó”), en la que el tacte substitueix a la vista. I explica com els sentits físics resulten suplantats pels sentits interiors. Diu que des d’Origines (S.III) i al llarg de tota l’Edat Mitja, aquells sentits exteriors tenien l'exacta correspondència en els sentits interiors, i que per això en les pintures romàniques abunden querubins sembrats d’ulls, ulls interiors, ulls d’una extrema potència mística visionària per veure i alabar a Déu, tot relacionat, per tant, amb el concepte d’ “el sagrat”. Direccions totes aquestes que seran seguides pel Romanticisme (Hoffmann, Nerval, Baudelaire) i els surrealistes (Arp i el “blau que canta”).
També Lombana destaca la intensa sinestèsia del vers. Altres com P. Walter Jacob prefereixen parlar de la confusió dels sentits de la vista i l’oïda.
I com tracta Wagner musicalment aquesta sinestèsia?. Si ho mirem en el context dels versos anteriors (“O diese sonne”, "Oh, aquest sol") on Tristan evoca passatges de la seva vida i sobretot a Isolda, que creu que tornarà a curar-lo, la música comença a adquirir un ritme cada cop més desenfrenat, amb canvis de compàs i uns “fortíssimi” de tota la orquestra, aquesta orgia de música la interromp el crit d’Isolda (“Estimat Tristan”) seguit ja del vers sinestèsic que comentem, en un interval ascendent de només un to i mig, i pràcticament en total silenci: només Tristan preguntant-se si escolta la llum.
Segons Benet Casablancas, Borchmeyer afirma que en el Romanticisme tot tendeix a la condició de música, Goethe es va referir al “clavicèmbal ocular” de Castel, i Mallarmé va imaginar un piano de paraules en lloc de tecles.
No he pogut fruïr mai de facultats sinestèsiques; com a molt no arribo a imaginar el Segon Acte de Tristan i Isolda més que en color vermell, en vermell de passió, en vermell que ho tinta i ho cobreix tot, els versos, la música, els decorats, els vestits, tot ho imagino foc, tot vermell; fins i tot quan en diverses posades en escena en tenen prou amb dos petons i unes castíssimes abraçades que he de suposar que, per pudor, ningú s’atreveix a traspassar. Però, com podem imaginar l’amor dels protagonistes sense passió?.
Em complau buscar i trobar signes de sinestèsia: una carta de Charlotte Brontë, germana gran de Emily, que explica com “escolta” la novel·la "Cims borrascosos"; tal vegada "El soroll i la fúria" de Faulkner; i un dels volums autobiogràfics d’Elias Canetti, "La torxa a l’oïda", segurament el més tristanescament wagnerià de tots.
Salut i Wagner!