Conferenciant: Jordi Gispert
Introducció
Drama sacre de R. Wagner representat a Bayreuth 1882 amb trenta anys d'exclusiva. El 31 desembre 1913, 23 hores es representa al Liceu de Barcelona legalment per primera vegada. La història pregòtica es desenvolupa al Montsalvat, Prepirineu sud coronat pel Castell del Grial, a on l'Ordre del Cavallers del Grial, custodien i mantenen el coneixement esotèric cristià, en una comunitat jeràrquica de monjos armats.
Una de les localitzacions ideals és la muntanya sagrada de Montserrat, a on la força tel·lúrica i eròtica dels farallons encaixen amb valls i coves. En una d'elles s'hi troba la Verge Obscura de la Saviesa, Mare del Déu, la Nostra Senyora. El coneixement, en aquesta Edat del Ferro es troba ja amagat dins la cova.
Literalment en aquesta muntanya un cavaller militar va il·luminar-se amb la passió del coneixement; Iñaki de Loiola, fundador de l'ordre dels jesuïtes, hereus dels templers.
La instal·lació.
Un fons de llum platejada baixa del cel prenent tons de vermell, sang de la passió.
Apareixen tots els colors superposats en transparència dels paisatges del drama.
L’ escultura allargada en forma de llança, ens evoca l'eix del món que assenyala el nord. L'arma de Longins que fereix el costat de Crist. També un tronc d'arbre a on i neix un brot de boix, els matolls a on Kundry s'amaga. Els corns de cabra de muntanya i la caça.
Al mig de la composició, una obra pictòrica d'Opus Nigrum il·lustra la figura de Parsifal.
Una peça circular reprodueix la Sagrada Forma. Creu original romana amb els quatre quarters de l'imperi que es corresponen, a les quatre estacions de l'any i als quatre estaments medievals, sacerdots, guerrers, artesans i servents. Temps i espai s’unifiquen. Un dels quarts es corporifica i ennegreix com la vestimenta del Parsifal esgotat. Escut salvador corresponent al Crist Salvador.
La peça en forma de calze, és l'abstracció de l'ésser humà receptiu. Un anell relligador, com un cinturó, connecta el vas celeste amb el peu terrestre. La unió del triangle superior descendent amb el triangle inferior ascendent forma el segell de Salomó, deu en l'ésser i l'ésser en deu.
Els còdols blancs de col·locats a terra, aporten la sorpresa de l'element de pedra de la muntanya de Montserrat. Un còdol vermell representa el cor individual de l'observador davant de l'obra d’art.
Desconstrucció.
La Gesta del Graal és el viatge en el laberint per reconquistar el centre i salvar-se en salut del mal.
Sublimació de l'erotisme com a força tel·lúrica, en la visió de la virtut i la saviesa.
S'invoca a la verge Venus Urànica "Notre Dame", encarnada per les princeses aristòcrates Venus Afrodites, les "Madames".
Kundry és la representant de la Venus Pandora, maleïda i finalment redimida.
La luxúria és pèrdua d'energia, fa mal, però la reflexió del mal crea la moral reflexiva.
La passio terrenal es transmuta en coneixement diví.
Es reconquereix el territori per la virtut. Ordre i jerarquia, el rei és el millor dels homes.
La trama és sincrètica, però basada en l'esoterisme cristià, aplicat al nivell de l'estament dels cavallers.
Hi han elements del cicle artúric i la gesta del grial. El calder màgic celta es transforma en calze cristià.
- Elements xamànics i alquímics presents en els elixirs màgics, ungüents o panacees.
- Elements zoroàstrics provinents de Pèrsia com el mateix nom de Parsifal i la simbòlica de la llum.
- Elements càtars pirinencs provinents d'una simplificació dualista del bé i el mal.
- Elements maçònics, com és el passeig pel laberint de la foscor a la llum de Parsifal acompanyat pel seu padrí Gurnemanz i els tres nivells ascètics representats pels cors angèlics.
- Elements budistes com és la renúncia dels plaers mundans d'un guerrer cap el nirvana, dins un ordre monàstic.
- Elements islàmics com són les hurís del jardí paradisíac.
Des d'una perspectiva fal·lòcrata, Parsifal encarna el “millor” del gènere humà; mascle, jove, sa, fort, valent, innocent, cast. La seva inconsciència no desperta fins a conèixer la ferida.
La consciència de ferida construeix la moral reflexiva. La ferida del cigne. La ferida d'abandonament de la mare, que mora. La ferida d'Amfortas. La ferida de desig insatisfet. La ferida del costat de Crist.
Parsifal no és un deu, és el millor dels homes, però neix amb el pecat original de la caiguda a la terra; la ignorància, la passió, el treball i l'esgotament. El destí el fa superar les proves, fent-lo pujar de nivell impecablement. Vens a l'enemic i entra a l'harem, però experimenta el malestar en la por, la gelosia, el nerviosisme de les dones flor. Finalment, supera la seducció de Kundry, que una vegada és redimida canvia les carícies de passió per l’entrega, en el servei de neteja dels peus a l’heroi.
Apareixen 5 aus en el drama, que són al·legories de 5 nivells de coneixement. El colom com Esperit Sant. L'àliga com la reialesa. El cigne com la bellesa. L'oca com l'atenció. El ganso com aprenentatge. El laberint de l’heroi (El joc de l’Oca del camí de Sant Jaume).
El desenvolupament del drama es correspon a l'ascètica de Parsifal, del profà al sagrat i per fi al diví. Els tres passos.
La tríada suprema s'invoca amb l'energia, l'espai i el temps, unificades en el misteri de la consagració.
L'espai sagrat es divinitza amb la maduració en el temps. El cos es redimeix per la potència de la llum axial. El mestre intern guia al centre del món. Hi ha una força superior que t'estira cap a la veritat.
L'Èter (Uranós) crea a El Senyor del Temps (Cronos-Saturn) que forma el paradís a la terra (Zeus-Júpiter; l'àliga que planeja el "cardus i decumanus”).
En l'espai de l’arquitectura sagrada, es manifesta la divinitat en el temps de present infinit.
La unió de cel i terra, d'espai i temps se simbolitza amb la rodonesa creuada de la sagrada forma (quadratura del cercle), i la verticalitat del calze que rep l'esperit (L'esperit del vi; "in vino veritas"). Esquemàticament és el Crismó.
Amb el poder de la llança, Parsifal exorcitza l'enemic i el destrueix. Aquest fet recorda la visió de Constantí "In hoc Signo Vinces" contra l'adversari pagà. Aquí s'institueix el Sacre Imperi Romà que amb el temps serà el Sacre Imperi Romà Germànic. Potser Wagner al·ludeix al llinatge de Ludwic II com a hereu del poder diví. Els fets dels homes encaixen amb un pla mestre que sols coneix Déu, tal com es diu que sense l'aparició del profeta Mahoma, no hi hagués aparegut Carlemagne refundador de l'Imperi cristià.